on estarem el proper darrer diumenge d'octubre

ON SEREM EL PROPER DARRER DIUMENGE D'OCTUBRE?
Per Dr. Joan-Carles Jover i Carbonell*

Durant la llarga foscor de la dictadura (1939-1977), davant la feblesa de les reivindicacions nacionals i la impossibilitat de manifestar trets identitaris que no fossen els espanyols, es creà l'encontre al Puig amb data fixa, d'on prenia el nom: el darrer diumenge d'octubre.
No representava, i no representa, la Diada Nacional, doncs el 9 d'octubre rememorem el nostre naixement com a poble; ni tampoc el recordatori de la pèrdua dels Furs a sang i foc pel Borbó, el 25 d'abril. El darrer diumenge d'octubre ha sigut, i continua essent, un dia d'encontre de tots els patriotes valencians. Sense distingir ideologies i sense demanar puresa de sang els allí combregats; hi són els conservadors, els democratacristians, els socialdemòcrates, els socialistes, els socioecologistes, etc. Tots són i tots tenen els seu espai, i fins i tot podríem dir que l'espai proporcional a la presència real arreu del país que cada formació hi té. Tanmateix, no fou, i continua no sent, un acte conjunt de les forces nacionals. Resulta ser un punt d’encontre dels diferents grups polítics, però sense arribar a trobar-se. Una convivència d'espai i temps innòcua i estèril.
Bé, no sé ben bé si produeix o no fruits, però el que tots sabem és que resulta frustrant. Sempre m´ha paregut com una festa on elles i ells es miren de reüll, malfiant-se, i a la vegada, desitjant-se; no atrevint-se a dir-se res o molt poc; ell la trau a ballar, però no s'aclareixen amb les passes de ball; ella li fa senyals, però ell no sap interpretar-ne. Tots se'n tornen cap a casa, un any més i cadascun a la seua, sense haver ballat i esperant la festa del proper any.
Mentrestant, el país continua sent governat pels hereus d'aquells que guanyaren al 1707 i al 1939. Tanmateix, els que perdérem o tenim amnèsia o ens conformem amb polítiques de barraca -no arriba, doncs, ni ser-ne de campanar- Pense que hem de fer-nos-ho mirar. Suposa anorreador entossudir-se en la pròpia supèrbia de creure’s en la veritat absoluta i única; principalment en un país com el nostre amb manca de tradició política pròpia de llarga volada. Tenim un país desfet (Fuster) o perplex (Marqués) o impur (Mira), tan ens fa, però resulta fariseu pretendre la reconstrucció nacional i treballar més en traure el pit o vore qui la té més llarga que en la resposta diària a les demandes i necessitats dels ciutadans i ciutadanes.
Faig una crida a tots els patriotes, en especial als qui tenen responsabilitat polítiques màximes -tant en partits polítics com en associacions culturals, esportives, socials i econòmiques- Que ningú se senta exclòs. Que ningú mire cap un altre costat. Tots són convocats i tots són cridats.
Precisem generar sinergies, ara mateix!. Que cap barraca desaparega!, la diversitat ens pot enriquir, mai la desunió o la descoordinació; el disseny d'estratègies divergents i espais vitals no compartits ens fa febles com a poble i ens manca possibilitats d'assortir-nos com a col·lectivitat social, cultural, econòmica i política. Necessitem la confluència, el reforçament d'entitats nacionals de caire social i econòmic -sindicats i empresarials compromeses amb els país-, de caire cultural i esportiu -associacions i clubs arrelats i defensant els trets simbòlics del nostre poble- i de caire polític. Cal encoratjar la nostra ciutadania a ser i viure en valencià. Apel·le indefectiblement als setciències que nodrisquen la reflexió en positiu, en allò que ens uneix, entre els que volem la valencianització dels valencians d'arrel i nouvinguts, enfront dels que ens separa dels altres, dels que volen la castellanització-espanyolització dels valencians.
Repetisc, que cap barraca desaparega. Tots sabem com d'important és que els joves tinguen casa pròpia (tot que siga llogada) per refermar-se en la seua pròpia identitat. Però, en cada moment de la història cal definir la quantitat d'espai que compartim amb altres forces polítiques nacionals. Creieu-me, hui per hui aquest espai és molt gran; és tant que fixar-se en les diferències resulta malaltís. Les diferències ideològiques poden posar-se sobre la taula quan hi ha taula on posar-les. Hui aquesta la tenen altres: el país és governat pels altres -recordeu?- i llur alternativa també són els altres però amb disfressa. Ells poden permetre ser dos (o tres) amb diferències ideològiques, més o menys visualitzades. Nosaltres, els patriotes valencians, no som convidats a taula i ni se'ns espera. Quan ho serem -estant al govern o a l'oposició- bé ens estarà buscar espais de diversificació. Hui per hui és voler no arribar mai a comensal. Dissortadament que ningú pense que els altres ens convidaran a taula per pròpia voluntat: ni baixaran els percentatges antidemocràtics, ni canviaran la llei electoral, ni impulsaran la comarcalització del país. No ens acontentem però. De hui, l'arrogància omnipresent dels governants i les febleses de l'alternativa, ens forneix de possibilitats d'avançar en la reconstrucció nacional. De la nostra necessitat -de ser poble viu- fem virtut; i aquesta necessitat resulta inapel·lable.
Ningú ens pot garantir quan de temps triarem a governar-nos. A molts pobles i ciutats ja i som, en altres arribarem aviat. Els ressorts de la Generalitat i la presència real a Madrid i a Brussel·les, per força també les tindrem. Per aquest motiu, amb eixa confiança, fem delit del caminar junts perquè el camí és llarg. No ens privem de la discussió, ans al contrari, que la captive al nostre pensament, enriquint-lo, i refusem la banalitat, el despropòsit, la nècia propensió al greuge groller i furibund entre germans. Que les vel·leïtats del passat no determinen el nostre futur. Atiem el foc dels sentiments patris, però no quedem-se sols en ells, perquè els ciutadans i ciutadanes del segle XXI responen a estímuls més complexos i necessitats vitals més profundes.
El proper any, al darrer diumenge d'octubre, 301 anys després de la desfeta d'Almansa, on serem?

* Joan-Carles Jover i Carbonell, psicòleg. Militant del Bloc