Les noticies sobre l'atur mai són bones perquè reflecteixen el dramatisme i la desesperança dels homes i dones que es queden sens feina i de les seues famílies. Les taxes de desocupació, però, també són el fracàs d'un sistema econòmic, en general, i productiu i laboral, en particular, que, més enllà dels reconeguts cicles, malbaraten els recursos que constitueixen la força de treball, el capital humà que significa els coneixements i xarxa de relacions socials. En definitiva, és un fracàs en la gestió, sobre els mercats agregats, de les grans corporacions -que principalment marquen les regles en les economies globalitzades- i dels governs dels països desenvolupats del món -que imposen un model econòmic desregulador, on la premissa és: més mercat i menys administració pública.
Igual que el cicle historiogràfic dels Estats amb economies planificades, els anomenats països comunistes, finalitzaren en 1989; el cicle del neoliberalisme arribà al seu fi en 2007. Totes dues formes -com altres presentades al llarg de la història- s'han demostrat no adequades per a resoldre els problemes derivats del creixement econòmic i la redistribució social. És per això que hui s'escolten veus, i no soles dels sectors progressistes, que advoquen per reprendre la senda de l'estructuralisme econòmic, del lliure mercat regulat per estructures públiques i amb control democràtic, un nou corporativisme, un neokeynesianisme. A la postre, la defensa de menys creixement i més desenvolupament, menys malbaratament i més sostenibilitat, de menys vistes a curt termini i més a llarg, de menys proteccionisme del comerç regional i més internacionalització. El cicle del grans fastos per activar l'economia i fer negocis fàcils i ràpids, del turisme inconsistent amb el medi ambient i allunyat de la defensa del territori, l'especulació de la rajola, s'ha acabat. Però, alguns governs no acaben d'adonar-se. El model que propugnaven s'ha demostrat no sols insolidari i insostenible, sinó a més a més ingovernable des de l'ètica, des de la transparència i des de la participació democràtica. En conseqüència, el seu temps s'ha esgotat. Altres, doncs, haurem d'assumir com desfer l'embolic.
Un exemple palpable ho representa la Comunitat Nacional Valenciana, la qual evoluciona econòmicament i laboralment de mal a pitjor, i sempre més deficitàriament que la mitjana estatal -per no fer la comparativa amb Alemanya, França, Dinamarca, etc.- Les darres dades sobre l'atur avalem el que dèiem. Mentre l'atur registrat a Espanya als últims dotze mesos ha augmentat més del 50 per cent, a València ho ha fet en més d'un 70 per cent; i la tendència és anar augmentant aquest desequilibri, doncs el més de febrer a tot l'Estat s'incrementà en un 4 per cent el nombre d'aturats, mentre a València ho feia en un 6 per cent.
Les Fórmules 1, els diversos edificis emblemàtics al llit Túria, les visites papals, les regates, l'engolir-se l'horta i les marjals, la destrucció del litoral, la construcció desaforada i sens control, ferrocarrils contraris als interessos dels valencians -que necessitem una millor xarxa de rodalies i un corredor mediterrani que permeta la connexió amb la resta d'Europa-, el bicultiu productiu -turisme i rajola-, mínima inversió pública -i privada- en recerca, desenvolupament i innovació, escassa penetrabilitat de les TIC en les pimes, etc., tot això ha sigut l'antecedent d'aquestes taxes d'atur. Cal entendre que el model hi ha fracassat, ací i a la resta del món. Altres països estan endreçant-se o posant les bases d'una reubicació. Què fa la Comunitat Nacional Valenciana? Què fa el Govern de la Generalitat? Què fa l'Ajuntament del nostre poble?
.jpg)
.JPG)
