Per Joan-Carles Jover
Psicòleg del Treball
Els grans desafiaments de la humanitat han sigut abordats amb l'esforç col·lectiu, si més no, de facto. Les Revolucions Industrials foren resoltes amb un canvi tecnològic i de font energètica que convulsionà grans masses poblacionals arreu del món. Els verdaders desafiaments d'aquest segle són, i seran, l'adaptació del sistema productiu a les fonts energètiques renovables, el canvi de cultura en els comportaments de consum, el reequilibrament de les xarxes comercials mundials amb mercats emergents, el canvi climàtic, l'eradicació de la pobresa, la universalització dels drets humans de primera, de segona i de tercera generació, ...
És per això que el desafiament que com a poble hui tenim a tocar inclou, almenys, tres grans àmbits: el del desenvolupament sostenible, el de l'ajustament entre tradició i modernitat en el comportament tant de ciutadans i com d'institucions, i conviure entre la diversitat, com a valor positiu, sens perdre els valors identitaris col•lectius. En aquestes ratlles ja ens estarà bé l'abordament del primer de tots tres.
Gro Harlem Brundtland, a les acaballes del segle XX, va fer servir per primer cop el concepte "desenvolupament sostenible" , i ho feu com aquell que permet satisfer les necessitats actuals sense posar-hi en perill les de les generacions futures. Va ser ell, també, qui va establir la relació entre macroeconomia i la salut pública i va concloure la necessitat d'invertir en salut per aconseguir un millor desenvolupament econòmic global. En temps de crisi econòmica, i el final del primer decenni del segle XXI n'estem hi, l'augment de la despesa pública és gairebé una obligació dels governats. Despesa en educació, despesa en salut -que va més enllà del concepte de sanitat- o despesa en serveis socials, en qualificació dels treballadors i treballadores, en infraestructures (ferrocarrils de rodalies, xarxes TIC, depuradores d'aigua, equipaments públics, ...), en protecció social, ...
Davant aquell panorama de la despesa pública, com a mitjà per a combatre la crisi econòmica i eixir-ne més forts, les veus neoliberals segueixen postulant la vella teoria de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues, i sempre minvant la res publica: més mercat i més Estat.
Que el dèficit públic, però, augmente en períodes de recessió econòmica hi ha de ser assumit com un mal menor. No el desitgem però en moments magres tots clavem mà als estalvis. Es aquest moments també cal tindre en compte que l'augment de la pressió fiscal ha de ser assumida com necessària com ho expressa amb claredat el premi Nobel d'economia (2001) en George Akerlof.
Hi ha hom que desitge no fer bo l'eslògan "Pobresa Zero"? Cap ni un. Tothom s'afanya a fer-ho seu. Però, quan les coses van mal donades o quan els impostos augmenten, les adhesions no són tan indestructibles, les cames fan figa i els responsables polítics admeten tindre mala peça al teler. Tots però volem serveis públics quan venen magres però sobretot quan la crisi ens estreta. De més a més, volem serveis públics i que siguen de qualitat. Per això de vegades fem crítica del seu dèficit de funcionament (de gestió, tal volta caldria apuntar-ne). Aquesta situació contradictòria de voler més serveis públics i reduir la pressió fiscal no pareix sostenible. El cercle viciós, però, pel qual els neoliberals acaben justificant les bondats del "mercat", sens intromissió de l'Estat, fa que una major percepció social negativa sobre els serveis públics comporte una menor pressió social per a què l'Administració Pública invertisca en ells, la qual cosa acaba provocant un major deteriorament d'aqueixos serveis públics i un menor ús pels ciutadans que cada vegada estan menys disposats a pagar més imposts per millorar-los. La pel•lícula dels fets ja la coneixen fil per randa els valencians. El desviament de les inversions productives i no productives cap els grans esdeveniments, i el deteriorament dels serveis públics (educació, sanitat, serveis socials, infraestructures estratègiques de transport i de telecomunicacions...), fan palés la necessitat d'un canvi de model.
Les dades econòmiques ens ho venen a demostrar, una i altra vegada: aquest model està esgotat. Fixem-nos-en, segons el Servei d'Estudis Econòmics del BBVA, el decreixement econòmic a la Comunitat autònoma de València (-7,2% del PIB) és la més alta de les de l'Estat espanyol, la mitjana de la qual és -3,8% del PIB. Aquest creixements negatius de l'economia valenciana hi ha produït un efecte dràstic d'ajust sobre l'ocupació al mercat laboral valencià. De més a més, segons dades de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE), per al període 1995-2008 quan la crisi actual era a casa nostra, la renda per càpita (76,3%) i la productivitat dels treballadors valencians (78,3%) se situava per baix dels d'Espanya.
Tornem-hi. El model econòmic valencià dels darrers anys cal, amb urgència, canviar-ho. Un model dimensionat amb la "rajola", l'especulació financera, els grans esdeveniments, la baixa inversió productiva i en recerca, desenvolupament sostingut i innovació, aquest model ha fet fallida total. Si el ritme d'acumulació de capital i l'augment de treball és superior als índex de productivitat (segons IVIE), la qüestió està clara: l'economia productiva valenciana té un greu problema per generar valor afegit als seus processos productius.
Un altre model és possible, a més de ser necessari. Un model que defense una societat cohesionada i faça de la sostenibilitat el seu eix de desenvolupament social i econòmic alhora. Per això, cal inversió pública, cal augmentar la despesa social i, com no, cal pujar-ne els impostos fiscals. És a dir, cal endinsar-se en el cercle virtuós on una major despesa social genera estímuls econòmics que impulsen la demanda i el consum, i l'ocupació. Cal augmentar, per tant, la inversió en serveis públics educatius en tots els seus cicles formatius incloent-hi l'educació infantil, centres de salut primària, hospitals comarcals, serveis socials d'atenció a la dependència, investigació i aplicabilitat als sistemes productius de les energies renovables, millorament dels ferrocarrils de rodalies, ampliació de les línies de metro i els seus horaris de serveis, etc, etc, etc. Amb tot, no sols es crea riquesa col•lectiva, també augmenta el salari indirecte dels valencians i valencianes.
2 comentaris:
Què competències tenen els Ajuntaments per actuar sobre àrees com l'educació o la sanitat?
No en tenen, sobretot els municipis més xicotets pel nombre d'habitants. Això és cert. El Bloc reclama una actualització de les competències dins el principi d'atendre les necessitats dels ciutadans allí on es generen; una part important hi són als llocs on es resideix. Però aquest ha de vindre acompanyat d'un sistema de finançament just.
Any rere any, el Sindic de Comptes possa de manifest aquells ajuntaments que estan en números vermells. Almàssera és un dels més endeutats, segon el síndic. Això no pot continuar. Cal possar seny a la gestió i per això cal ser transparent i dir la veritat a tots els veïns i veïnes.
Publica un comentari a l'entrada