La vaga general provocada per una de les reformes laborals més salvatges de les darreres dècades ha excitat més que mai la consciència de classe. Llàstima que, en lloc d’esperonar les classes afectades pels decrets governamentals, els que s’han posat les piles per actuar de forma unitària i implacable són, precisament, els beneficiaris: grans empreses i classes altes que veuen en els drets laborals un entrebanc per seguir covant fortunes a prova de crisi. L’única classe conscient, de fet, a hores d’ara, és l’empresarial, la qual està portant el debat públic cap al seu terreny de joc, amb un discurs on els roïns de la pel·lícula són els sindicalistes, els treballadors i aquells que no defensen mesures com l’acomiadament lliure que, paradoxes de la vida, sembla la panacea per a crear llocs de treball.
Curiosament, l’estat d’opinió creixent planteja axiomes molt bàsics i, cada vegada, més repetits. Punt 1: Els empresaris són els creadors del treball i, per tant, se’ls ha de deixar les mans lliures per fer i desfer, incloent-hi l’acomiadament lliure, les retallades de sou i l’extinció de drets laborals incòmodes que han costat anys de sang, suor i llàgrimes. Punt 2: En moments de crisi, i ara hi estem i hi romandrem durant tot el temps que considerem oportú, el treballador s’ha de conformar amb guanyar una misèria i fer més hores que un babau; la crisi és cosa de tots i entre tots la resoldrem, encara que el 90% de la població ni haja especulat, ni haja fiat tota l’economia al maó, ni haja jugat amb productes bancaris indesxifrables que han esclatat com una bomba atòmica. Punt 3: El lliure mercat és Déu i l’estat no ha d’intervindre per a res; en tot cas, si ho fa, serà per a salvar un banc a punt d’ensorrar-se o per incentivar les grans empreses, ja que garantir les pensions o donar serveis socials no genera llocs de treball. Punt 4: Els treballadors han de produir fins als 67 anys, o als 70, o als 75, i quantes més hores al dia, millor; això, és clar, ho aixequem entre tots. Punt 5: Els alliberats sindicals i els representants dels treballadors són uns malfaeners que no defensen els seus companys i, per tant, cal eradicar-los.
Aquest argumentari, però, té un xicotet defecte: el defensen la pràctica totalitat de mitjans de comunicació que, mira tu per on, també són empreses. I molt grans. Els Vocento, els Prisa, els Unidad Editorial i tutti quanti són els primers que, amb la llibertat de la reforma laboral, faran i desfaran a voluntat, acomiadant, pressionant, precaritzant, estirant la jornada laboral. Així, no resulta estrany que, en aquesta lluita social, tiren de consciència de classe i facen costat els seus.
I, mentrestant, nosaltres ens hem cregut allò que les classes socials no existeixen i que defensar els drets dels treballadors és una cosa anacrònica i del segle XIX. Amb el terme “classe mitjana” tot el dia cap amunt i cap avall, ningú no vol ser ja classe obrera. Se’ns oblida, però, que la immensa majoria de la població està més a prop de dormir al carrer que de tindre un iot i que aquestes reformes són defensades, precisament, pels qui més tenen a guanyar-hi mitjançant l’explotació directa dels seus treballadors. Pels mateixos que, amb la boca salivant d’impaciència, veuen la crisi com una “oportunitat” i ens preparen perquè ens deixem furtar els nostres drets amb somriure esclau de classe mitjana. De classe mediocre.
2 comentaris:
Ens quedem en açò
"L’única classe conscient, de fet, a hores d’ara, és l’empresarial, la qual està portant el debat públic cap al seu terreny de joc, amb un discurs on els roïns de la pel·lícula són els sindicalistes, els treballadors i aquells que no defensen mesures com l’acomiadament lliure que, paradoxes de la vida, sembla la panacea per a crear llocs de treball".
No fiquem a tot l'empresariat en el mateix cabàs. No és el mateix la xicoteta i mitjana empresa a les grans empreses. Ni tampoc confonguem el patrò amb l'empresari. Són dos models totalment diferents.
Publica un comentari a l'entrada