Noudoctubring amb la senyera

Pere Fuset expressa el següent a PICA'M:

Dissortadament, o no, aquell tòpic del valencianisme que diu que tots els dies són 9 d’octubre no és una realitat. Ara bé, no m’atreviria a negar que la diada nacional valenciana és d’alguna manera una caricatura esperpèntica de la nostra quotidianitat identitària, i això és - ara si sense dubte dissortadament - un trist despropòsit.
Després d’uns anys d’absència dissabte torní a participar de la processó cívica del 9 d’octubre amb les garanties suficients com per a saber que el grup allà convocat pel Centre d’Actuació Valencianista no anàvem a engreixar les llistes de màrtirs pel valencianisme.

Cal tindre present que la processó és l’acte més antic dels que es celebren per la diada nacional, un acte recuperat per a la història pel valencianisme i que durant la transició va estar testimoni de la fractura primer, i la Batalla de València després.

L’element central de la processó és la Reial Senyera que l’ajuntament del cap i casal custòdia ben a prop del Penó de la Conquesta que segons la tradició onejà aquell 1238. Una senyera tricolor, que en origen representà a la ciutat, i que després, quan calgué políticament fer-se visibles per damunt de la Corona, passà a identificar a l’antic Regne.

Una senyera que ha estat nacional per als qui defensaren un projecte de país com el primerenc valencianisme i el de l’efervescent II República espanyola, amb independència de la seua ubicació en l’eix esquerra i dreta. La mateixa que Sanchis Guarner lluia al seu despatx i que aconseguí reintroduïr davant les resistències d’un franquisme que de vetar el seu ús per considerar-la independentista passà a instrumentalitzar hàbilment com tantes altres coses.

Unes mans que l’onejaren fins al punt que aquell símbol de la valencianitat moderna esdevingué una potent arma contra els interessos del valencianisme.

Hui, amb vora 30 anys d’autonomia i oficialitat simbòlica la senyera en si no és cap problema per se. Fins i tot per al valencianisme d’arrel fusteriana que, sempre al seu ritme, va assumint-la progressivament com a ensenya nacional del País Valencià.

El problema però és el seu ús i instrumentalització. Deixant de banda la qüestió dels localismes i l’emergència dels provincialismes que mereixen reflexions a banda, la realitat és que emprar el poder simbòlic de la senyera tricolor continua sent - amb excepcions - més atractiu per als qui defensen un projecte de subordinació dels valencians que per als qui tenen un projecte real de construcció nacional.

És per això que l’esforç d’un grup de nacionalistes valencians per tal de participar enguany, novament, en la processó cívica del 9 d’octubre no es pot entendre com una qúestió d’estratègia electoralista per al valencianisme polític. Molt més que això, suposa un avanç per al valencianisme i per a la democràcia.

Suposa trencar els esquemes a aquells als qui disfressats de demòcrates ja els va bé parlar de “valencianistes del matí” i “catalanistes de la vesprada” així com reivindicar un espai de normalitat a’un acte oficial en el dia de tots i totes.

La diferència d’actituds d’uns i altres és un valor afegit a l’hora de desemmascarar als violents. L’assistència a la processó cívica és tot un esport de risc - Noudoctubring podríem dir- però la satisfacció d’estar trencant murs per al valencianisme… eixa només la podreu definir si s’apunteu l’any vinent.